Història

Estem mancats de dades arqueològiques per tal de reconstruir la prehistòria i el món antic d'Orpí. Les poques que disposem, les tenim a Santa Càndia. Efectivament, en uns petits turonets que existeixen prop de la desviació de la carretera que mena al llogarret de Santa Càndia hi han detectades les restes de materials arqueològics corresponents al període iber-romà o ibèric final, però comença a perfilar-se el pes del domini romà. En aquest indret han aparegut fragments de ceràmica ibèrica. En el decurs de les campanyes de restauració dutes a l'ermita de Santa Càndia, es van descobrir un camp de Sitges a l'interior de l'ermita – grans dipòsits ovoides excavats al sòl- que segons els excavadors, possiblement eren d’època ibèrica.

Cal interpretar aquest conjunt com un tipus d’establiment amb una petita comunitat ibèrica camperola, segurament de lacetans, de caràcter rural dispers, dedicada a l'activitat de l'agricultura de secà i concretament al conreu del blat. Aquest tipus de poblament rural disperses molt corrent a la comarca de l'Anoia i contrasta amb el concentrat i amb els poblats sovint fortificats de la Laietània i de l'àrea il.lergeta; tanmateix, és el característic de la zona nord de la Cossetània i d’altres indret de Catalunya. Com ja hem comentat, l'activitat primària era l'agricultura, però no cal oblidar altres dedicacions com la ramaderia i la cacera; com activitats artesanals de la terrissa a mà i a torn, la tèxtil, a més de l'intercanvi. Aquest tipus de poblament rural sofrirà posteriorment un procés de concentració en viles romano-republicanes i alt-imperila, ja sota el domini polític i cultural romà.

Les primeres notícies històriques d'Orpí daten de l'any 978, quan el territori d'Aupirino és esmentat com a termenal entre els bisbals de Vic i Barcelona. La primera menció concreta a l'existència del Castell d'Orpí, bé que indirecta, apareix l'any 987, quan és descrit entre els límits del terme del Castell de Miralles, de la qual es diu que afrontat per la banda de llevant amb el castro Aupirini. No es té documentació anterior a aquesta època degut a les greus destruccions que hi hagué a la zona per les incursions sarraïnes coetànies, comandades per Almansur, en el transcurs de les quals fou desbastada la ciutat de Barcelona i el monestir benedictí de Santa Cugat del Vallès. D'altra banda, en aquesta època coincideixen els primers esments a l'existència de moltes fortaleses edificades en aquesta zona fronterera amb l'islam. En aquesta època repobladora, les terres meridionals de la Marca Hispànica, eren una zona insegura i sotmesa a contingències diverses. Poc després de l'atac d'Almansur , vers l'any 990, tota l'àrea fronterera sofrí una greu secada, que provocà la fugida de molts pobladors, i fins i tot arribaren a abandonar-se en part els propers castells de Miralles, Tous i Montbui. És possible que per la seva proximitat també les terres d'Orpí sofrissin els mateixos avatars i fossin igualment abandonades.

L'any 1003 es produí una altra incursió serraino que devastà tota la comarca de l'Anoia com també ho foren el Penedès, i el Bages en anys anteriors o posteriors. Data dels anys immediatament posterior a aquesta incursió musulmana la primera notícia documental concreta sobre el terme del Castell d'Orpí: uns alous que l'any 2005 foren cedits per la vescomtessa Geriberga al monestir de Sant Cugat del Vallès, juntament amb altres alous de Capellades, Carme i Claramunt, tots ells situats en terres del comtat de Barcelona.
Data possiblement dels segles XII l'entrada del domini d'Orpí en l'òrbita dels senyors de Claramunt, emparentats amb els Cardona des de l'any 1083.

L'any 1205 Ramon de Guàrdia, marit de Saurina de Claramunt, deixà en testament el Castell i el terme d'Orpí, juntament amb altres fortaleses de la comarca, al seu fill Guillem de Aentre Guillem de Claramunt i Ponç de Cervera, per la qual aquest darrer entrava en possessió de part de la jurisdicció sobre els seus dominis, entre els quals una de les castlanies sobre el Castell i el terme d'Orpí. A mitjans del segle XIII la jurisdicció sobre Orpí s'havia disgregat considerablement i mentre la casa vescomtal de Cardona, per mitjà dels seus lligams familiars amb els Claramunt, havien esdevingut senyors dels dominis o com a tals detentaven al mer imperi o jurisdicció alta, en canvi l'exercici del mixt imperi o jurisdicció baixa es trobava repartida entre diversos castlans: Ponç de Cervera a la castlania major, Arnau de Montfalcó, per la castlanaia segona i Catalana d'Orpí, filla de Guillem de Pontons, per la tercera castlania. Durant aquests anys de començaments del segle XIV l'actuació de Ramon Tort transcendí de molt la seva qualitat de castlà major d'Orpí, i perquè sembla passà a convertir-se en un dels homes de confiança del vescomte Ramon Folc de Cardona, en nom del qual actuava l'any 1318 com a procurador de la baronia de la Conca d'Òdena. L'any 1320, en el transcurs de les bandositats suscitades entre Ramon Folc de Cardona i l'infant Alfons, el futur rei Alfons el Benigne, el cavaller Ramon Tort fou un dels membres destacats de la facció dels Cardona, i com a represalia a l'infant Alfons ordenà que fos destruït els Castell d'Orpí, del qual ell era castlà major.

A mitjans dels segles XIV la jurisdicció sobre Orpí era exercida per Berenguer Cellent, el qual apareix com a titular del domini en el fogatge de l'any 1359.Berenguer Cellent avia accedit a la possessió de la castlania major sobre el Castell i terme d'Orpí per mitjà del seu matrimoni amb Violant, filla de Ramon Tort, senyor d'Orpí .A partir de la segona meitat del segle XIV assistim a successives actuacions de diversos membres de la família Cellent tendents a unificar en un sol domini les diverses castlanies en què s'havia disgregat la jurisdicció baixa sobre el Castell d'Orpí. No fou fins l'any 1437 que la jurisdicció sobre el Castell i terme d'Orpí s'havia simplificat considerablement i restava com a domini de la casa comtal de Cardona pel que fa al mer imperi, de Bernat de Cellent pel que fa a la jurisdicció baixa després de la unificació de les tres castlanies abans existents,en poder de la família Cellent.
D'altra banda , Bernat Cellent, castlà d'Orpí, en el transcurs de les trobanies de mitjans del segle XV era considerat com un dels més ferms aliats del comte de Cardona a les terres de l'Anoia i formava part de la facció feudal partidària del rei Joan II durant la guerra civil catalana. A causa precisament d'aquesta militància reialista i de les bandositats executades contra la vila d'Igualada . L'any 1461 el sots-veguer d'Igualada havia segrestat a Bernat Cellent.

La titularitat del domini sobre el Castell i terme d'Orpí quedarà vinculada durant més d'uns segles al llinatge dels Cellent, bé que a través de descendència femenina. Efectivament, l'any 1497, Àngela Cellent, signà capítols matrimonials, i entre les clàusules d'aquests capítols s'establia la successió per primogenitura en la titularitat del domini d'Orpí, i el que és més important, s'ordenava el manteniment del cognom de Cellent en els posteriors heretera del domini, fos quina fos la línia beneficiària de l'herència. I efectivament, aquesta clàusula d'incorporació del cognom Cellent als hereters en l titularitat del domini d'Orpí fou escrupolosament respectada per les successives generacions de la família de l'Orda.
La trajectòria ininterrompuda de propietaris feudals autòctons sobre el Castell d'Orpí s'extingí a partir de començaments dels segles XVII, quan la jurisdicció sobre Orpí previngué en herència a la família Bendicho, habitants de la vila d'Alcolea, del regne d'Aragó. L'any 1607 Francesc de l'Orda i Cellent instituí com a hereva universal la seva germana Dorotea, la qual contragué matrimoni amb Miquel Bendicho. En el testament del seu fill, també anomenat Miquel Bendicho, atorgat l'any 1649 davant el notari Ildefons Moles, de la ciutat de Saragossa, s'establien com a hereus del domini del Castell i terme d'Orpí a Josepa d'Ortal i Bendicho, el seu marit Francisco Ximénez de Ayerbe, infanzón, i els germans de Josep d'Ortal. Àngela d'Ortal i Bendicho o Dídac d'Ortal i Bendicho, tots ells habitants de la ciutat de Saragossa.

La trajectòria dominical dels senyoriu d’Orpí es veié considerablement alterada l'any 1677 per la compra de la jurisdicció sobre el terme per part de Joan Serrals d'Igualada. D’aquesta manera es trencava la línea successòria natural que es remuntava des del segle XIII.

El comprador, Joan Serrals , era un paraire i gran hisendat d'Igualada que havia ocupat diversos càrrecs del govern corporatiu i havia esdevingut un dels primers contribuents de la població en els anys tombants dels segles XVII i XVIII. D’altra banda, la compra del Castell d'Orpí per part de Joan Serrals , cal emmarcar-la en una operació econòmica de major envergadura que, que comprenia, a més, l'adquisició de diversos censals, morts, com també la castlanaia de les Corts de Cellent. Però per l'adquisició efectiva de la jurisdicció sobre el terme i Castell d'Orpí per part de Joan Serral i dels seus descendents de la família Padró no és fins al 1707, degut a que els pagesos de la zona es negaren a pagar les prestacions feudals. Aquesta circumstància fou aprofitada per Caterina d'Aragó Folch de Cardona per reclamar diversos drets sobre el domini.